Menu
El P. Bonaventura Ubach (Barcelona, 1879, Montserrat, 1960), ingressà al monestir de Montserrat l’any 1894 i hi va ser ordenat prevere el 1902, juntament amb el qui seria més endavant abat de Montserrat, el P. Antoni M. Marcet.
Des de l’etapa d’estudiant va manifestar interès creixent per l’estudi de la Bíblia, la qual cosa el va portar a treballar intensament en l’aprenentatge del grec i de l’hebreu. Acabat el primer cicle d’estudis, va començar a ensenyar matèries bíbliques i llengües orientals a Montserrat.
Seduït per l’Orient Mitjà, a partir de la seva recerca com a biblista, va començar els viatges per conèixer de prop el món de l’Orient Antic. Va visitar les terres bíbliques i va començar a aplegar peces arqueològiques per al futur museu bíblic de Montserrat. A l’École Biblique de Jérusalem fou deixeble dels exegetes Lagrange, Vincent i Abel.
El primer viatge a Jerusalem va ser el 1906, i hi va estudiar i ensenyar fins al 1910. Tenia un interès especial a «obtenir un coneixement experimental del país bíblic, i per això recórrer en totes direccions les regions relacionades amb la Bíblia», tal com diu el seu biògraf, el P. Romuald Díaz.
Fruit d’aquests coneixements publicà una sèrie d’articles a la Revista Montserratina i la narració del seu viatge El Sinaí (1913, ampliat el 1951).
Els anys 1913-22 va ensenyar hebreu i siríac a Roma, al Pontificio Istituto Anselmiano. Va intervenir (1917) en els preparatius per a la creació de la Congregació Oriental i del Pontificio Istituto Orientale, on va ensenyar siríac i hebreu (1918-20).
Durant aquests temps va publicar la gramàtica d’hebreu Legisne Toram? (1919), que va ser adoptada en molts seminaris i universitats i reeditada diverses vegades.
De tornada a l’Orient el 1922, va tenir una vinculació molt plena amb l’Església Siríaca catòlica i va col·laborar amb el patriarca Efrem Rahmani en les tasques d’edició dels llibres litúrgics siríacs. El seu viatge per Mesopotàmia (1922-23) el va descriure en el Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq, que va ser publicat el 2010 amb el títol de Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923)
Durant segles, l’Església catòlica només va permetre la lectura de la Bíblia als clergues i únicament en llatí. Quan això va canviar, al segle XIX, les úniques traduccions al català disponibles eren les dels protestants, però la seva circulació resta molt limitada fora d’aquella comunitat.
Diversos projectes van intentar promoure una versió catalana de la Bíblia, entre els quals va destacar la iniciativa impulsada per Francesc Cambó, a compte de la Fundació Sant Damas, de Barcelona (Fundació Bíblica Catalana).
Ubach, en va ser un dels col·laboradors inicials, però va acabar abandonant el projecte en desacord amb uns criteris editorials que prioritzaven la rapidesa i la qualitat literària de la traducció per sobre de la fidelitat al text original.
Lluny de renunciar al projecte, l’Abadia de Montserrat va emprendre la seva pròpia traducció de la Bíblia, caracteritzada pel rigor filològic, l’abundància de l’aparell crític i una exuberant il·lustració fotogràfica.
Entre 1926 i 1954 es van publicar vint-i-cinc volums de text i altres tres d’imatges, que fan de la Biblia Gran la més exhaustiva traducció que s’ha portat a terme en català, i que va ser la base de la popular Bíblia de Montserrat apareguda el 1970.
El P. Ubach publicà els volums següents de la gran Bíblia de Montserrat:
De tornada definitivament a Montserrat el 1951, va continuar els treballs bíblics i va crear un petit nucli d’estudi de l’Església Siríaca; el 1952 publicà Litúrgia siríaca de Sant Jaume. Anàfora dels XII Apòstols, versió de la missa siríaca que ell mateix celebrava.
La Biblia de Montserrat va ser, efectivament, una obra pionera i reconeguda, però paral·lelament es va produir un altre fet important per al monestir benedictí.
I és que en els diferents viatges que va fer per l’Orient Mitjà, el P. Ubach va començar a recopilar materials arqueològics ja des de la seva primera estada a Jerusalem, a principis del segle XX.
En tornar a Montserrat el 1910 ja arrenca el primer nucli del Museu de l’Orient Bíblic en una petita sala de l’hostatgeria de l’abadia, que va anar creixent i evolucionant al llarg dels anys fins que el 1962 es va dividir en les quatre seccions actuals del fons arqueològic de la institució: Mesopotàmia, Egipte, Terra Santa i Xipre.
El seu treball va significar la primera escola sòlida d’orientalisme antic a Catalunya.
Tot i la llunyania i inaccessibilitat, els escenaris de la Bíblia han gaudit d’una presència constant i central en la construcció de l’imaginari col·lectiu occidental, conformant una veritable geografia mítica feta d’imatges plàstiques i literàries no sempre precises i, la major part de vegades, simplement fictícies.
L’obertura d’aquests territoris als viatgers estrangers va coincidir amb la invenció de la fotografia, i les primeres instantànies de Terra Santa (1841) van tenir un impacte enorme en el públic europeu i nord-americà.
La d’aquells primers fotògrafs va ser una mirada retrospectiva, més atenta als vestigis del passat que a la realitat que els envoltava. Una mirada que «biblificava» gents i escenaris, despullant-los de la seva contemporaneïtat i fent-ne simples ressons d’un temps llunyà.
Aquesta visió només va començar a canviar quan es va obrir la perspectiva d’una presa de control d’aquells països per part de les potències occidentals. A partir de llavors s’anà imposant un coneixement rigorós del territori i la categorització precisa dels nous subjectes de l’administració colonial.
Una passió alimenta la vida de Bonaventura Ubach: assolir una millor comprensió dels textos bíblics i difondre’n el coneixement. Empès per aquest afany, aviat abandona Montserrat per recórrer els camins d’Orient a la recerca dels ressons d’aquells relats excepcionals.
Tot i dominar les llengües de la Bíblia –l’hebreu, l’arameu i el grec–, així com l’àrab i el siríac, opina que amb l’excel·lència lingüística no n’hi ha prou i que el text, deslligat del seu context, perd bona part de la seva riquesa. Per aquest motiu s’esforça a assolir un acurat coneixement dels paisatges, els vestigis materials i les tradicions dels pobles que van ser testimoni del naixement dels textos bíblics.
En els seus viatges d’exploració, Ubach empra sempre la càmera fotogràfica perquè sap del poder comunicatiu de la imatge, però també perquè és conscient que el món que està capturant amb les seves instantànies està a punt de desaparèixer, arrasat per la irrupció de la modernitat i els conflictes que l’havien d’acompanyar.
Des de la mort del P. Ubach, l’any 1960, el fons fotogràfic ha estat custodiat per l’Scriptorium Bíblicum et Orientale de l’Abadia de Montserrat, dirigit pel P. Pius Tragan, que fou deixeble directe del P. Ubach.
El fons de l’arxiu fotogràfic està format per uns 7.000 negatius, suportat en bases plàstiques, principalment nitrat de cel·lulosa i acetat de cel·lulosa. També hi ha unes 600 plaques de vidre i un conjunt de mapes i unes llibretes de referència on hi ha llistats dels llocs on van ser enregistrades les fotografies, numerades i descrites.
Aquest fons fotogràfic és únic a Catalunya i a l’Estat espanyol, fet que, degut a l’actualitat política dels territoris bíblics pels continus conflictes internacionals i les lluites fratricides, fan d’aquest fons fotogràfic un conjunt amb un altíssim valor patrimonial.
El P. Romuald Díaz descriu a la biografia del P. Ubach aquest fons fotogràfic de la manera següent:
«Diguem aquí quelcom de l’arxiu fotogràfic de la Bíblia i la seva disposició, tal com el concebé i el deixà el Pare Ubach. Obra d’ell són la major part de les fotografies, en nombre total de més de vuit mil. Tots els clixés van numerats i agrupats per centenars, cadascuns amb la llegenda corresponent.
¿Com es podrà un servir d’aquell material per a il·lustrar un pas bíblic entre tantes mils fotografies? A aquest fi el pare Ubach redactà un triple catàleg a base de paperetes:
- – Catàleg segons els llibres, capítols i versicles de la Sagrada Escriptura, en el qual es troben curosament anotats a cada indret els números d’arxiu de les fotografies corresponents.
- – Catàleg on consten per ordre alfabètic el nom de les ciutats, pobles, muntanyes, rius i altres llocs geogràfics de Palestina i d’altres països bíblics, dels quals s’ha obtingut una o més fotografies.
- – Catàleg amb una certa distribució de matèries: folklore, arqueologia, beduïns, àrabs, sedentaris, jueus, pastors, pagesos, animals, plantes, paisatges, pous, cavernes, etc.
I encara feu un altre treball per al maneig de l’arxiu.
A fi de controlar encara millor el material disponible per a la il·lustració d’un versicle concret de la Sagrada Escriptura, va tenir la paciència de confeccionar un mapa de Palestina, repartit en cartrons. A cada cartró o fragment de mapa van anotats amb un simple número d’ordre els indrets mencionats en la Bíblia; al número correspon un plec a part, on es troba la documentació referent a l’indret: descripció del lloc segons diferents autors; si ha estat visitat personalment pel Pare Ubach, i referències de data i fotos tretes; observacions en el cas que encara no hagi estat visitat, i quines són les particularitat que s’haurien de tenir en compte el dia de la visitat; informacions que s’han aconseguit o que s’han demanat a la gent del lloc sobre un punt a esclarir, etc.
Així, en arribar l’avinentesa d’una excursió per una zona determinada, no calia al pare Ubach sinó prendre el mapa, mirar els números dels llocs compresos en l’itinerari i controlar els plecs respectius. En uns pocs moments veia tot el que caldria tenir present en el curs del viatge, per treure’n així el profit màxim. Una vegada realitzada l’excursió, no deixava d’anotar, almenys esquemàticament, el temps que havia durat; si l’havia realitzada en companyia o sol – en el darrer cas mai no oblidava de dir que l’havia feta en companyia de l’àngel custodi- ; si havia anat amb ase o en camell, a peu o amb automòbil; quin havia estat l’itinerari seguit; si era amb una finalitat científica o per complaure una persona amiga; anotació de les fotografies obtingudes i, finalment, quant havia gastat. Els esquemes esmentats eren una guia ràpida que li servia per orientar-se en tot el relatiu a la Il·lustració de la Bíblia» (Díaz Carbonell, 1962, p. 221-222).
El P. Ubach, quan va fer el viatge al Sinaí l’any 1913, va utilitzar probablement una càmera Kodak 3, Folding Pocket, amb pel·lícula de cel·luloide. Aquestes càmeres van aparèixer a partir de 1908 i es van anar modificant i millorant al llarg dels anys.
Més endavant, cap al 1925, els seus col·laboradors, amb el P. Benet Junqué al capdavant, van utilitzar una càmera Contessa Nettel Deckullo. Era una màquina per fer negatius amb placa de vidre, encara que amb l’adquisició d’un accessori, podia fer els negatius de cel·luloide.
La d’Ubach és una fotografia documental concebuda per reforçar visualment la Bíblia Gran de Montserrat. Les seves opcions visuals estan subjectes al dictat del text, de manera que, quan hagi de plasmar els paisatges o monuments de la narració, ho farà accentuant la seva atemporalitat i prescindint de tota presència humana o reduint-la a una referència d’escala.
Per contra, quan il·lustri personatges o accions, la seva perspectiva serà més moderna i empàtica envers la població local, prestant atenció al vestit i al parament corporal, així com als gestos de les cerimònies o dels processos productius.
La seva mirada es fixa sobre aquells segments de la societat que li interessen per tal d’il·lustrar el relat bíblic i n’ignora la resta. Fotografia molt més el món rural que l’urbà, les terres d’interior més que les de la costa i les comunitats cristianes i musulmanes més que les jueves. Alhora, deixa de banda tot allò que tingui a veure amb la modernitat i les seves innovacions i no presta atenció als moviments anticolonials o a les tensions i conflictes que suscita la creixent emigració jueva.
Per a accentuar el dramatisme, reforcen el contrast entre els diferents plànols de l’escena i contraposen la petitesa de la figura humana amb la immensitat del paisatge. La voluntat de monumentalitzar els escenaris naturals troba la seva plena expressió en el recurs a les vistes panoràmiques, que es construeixen encavalcant instantànies preses des d’un mateix eix de rotació.
Hi preval un desig d’humanització que es manifesta en la incorporació dels habitants de les ruïnes, dels guies o de nens que actuen com a tals, per tal d’establir un contrast entre passat i present que alleugereixi la gravetat dels elements patrimonials.
La vida urbana del Proper Orient i, en especial, la de Jerusalem és mostra accentuant allò que la fa singular: la seva diversitat cultural. Les imatges presenten bé individus de diferents comunitats interactuant entre si, bé grups homogenis –sovint familiars- pertanyents a minories ètniques o religioses, bé activitats quotidianes, festives o de lleure que tenen lloc en indrets emblemàtics per a una comunitats diferent de la pròpia.
L’interès per camperolat àrab rau en la proximitat que apreciem entre la seva forma de vida i les pràctiques descrites als textos bíblics. Per aquest motiu, la seva càmera ofereix una visió volgudament arcaica, que posa l’accent en els aspectes més ancestrals del dia a dia dels pagesos de la zona.
Els beduïns són el grup al qual més atenció es dedica, doncs en ells creuen que hauria viscut de forma continuada en aquell territori des dels temps bíblics. En les seves fotografies d’homes hi expressa dignitat i un cert dramatisme romàntic, que es reforça contrastant la solitud de l’individu amb un entorn extremadament hostil. Alhora, quan es retraten dones i nens, ho fan amb una forta empatia, cercant la proximitat i l’atenció als detalls de la gestualitat i el parament corporal.
L’expressió pública de la religiositat a través de celebracions festives i ritus col·lectius de les diferents comunitats que habiten el Proper Orient permet il·lustrar pràctiques ja descrites en els textos bíblics, reafirmant la impressió d’una comunitat real o imaginada respectes d’aquell passat remot.
El coneixement de les diferents comunitats cristianes àrabs, la seva litúrgia i els seus usos socials constitueixen un dels temes que més els interessen. Tot i això, mai perden l’ocasió de fer passar per davant de la seva càmera d’altres grups minoritaris (jueus, iazidites, …), però sempre des del respecte i la més genuïna de les curiositats.
La Bíblia. Traducció dels textos originals i comentari pels monjos de Montserrat. Montserrat: Monestir de Montserrat. 1926-1982. 25 volums.
Díaz Carbonell, Romuald M. (1962). Dom Bonaventura Ubach: l’home, el monjo, el biblista. Barcelona: Aedos. Reeditat el 2012 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Díaz Carbonell, Romuald M. (1985).“Presència de Terra Santa a Montserrat (I)”. Dins: Montserrat: butlletí del Santuari, Núm. 12, p. 39-44.
Díaz Carbonell, Romuald M. (1986).“Presència de Terra Santa a Montserrat (II)”. Dins: Montserrat: butlletí del Santuari, Núm. 14, p. 37-44.
Díaz Carbonell, Romuald M. (1986).“Presència de Terra Santa a Montserrat (III)”. Dins: Montserrat: butlletí del Santuari, Núm.15, p. 28-34.
Donoso Matthews, Tatiana (2012) Fons fotogràfic el Pare Ubach: pla de gestió integral per a la seva valoració i activació patrimonial. Barcelona: Universitat de Barcelona. Màster en Gestió del Patrimoni Cultural.
Giralt i Balagueró, Josep; Molist i Montaña, Miquel [eds.]. Viatge a l’orient bíblic = A Journey to the land of the Bible (2011). Barcelona: Institut Europeu de la Mediterrània: Museu de Montserrat: Museu d’Història de Barcelona.
Massot i Muntaner, Josep (1979). Els creadors del Montserrat modern: cent anys de servei a la cultura catalana. Barcelona: Publicacions de l’ Abadia de Montserrat.
Ubach, Bonaventura (1913). El Sinaí: viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (2 abril-8 maig, 1910). Vilanova i la Geltrú: Oliva impresor.
Ubach, Bonaventura (1955). El Sinaí: viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (2 abril-8 maig, 1910). Barcelona: Abadia de Montserrat.
Ubach, Bonaventura (2011). El Sinaí: viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (2 abril-8 maig, 1910). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Ubach, Bonaventura (2009). Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Tel.: 938 77 77 68
E-mail: biblioteca@abadiamontserrat.net
Adreça: Abadia de Montserrat, Biblioteca
08199 Montserrat – Barcelona
