El relat d’El pelegrí és un verdader autoretrat, una definició concebuda els anys madurs, quan Ignasi fa una interpretació dels seus darrers trenta anys des de la conversió.

Lluís Gonçalves de Cámara, va ser el confident d’Ignasi per a la transmissió del relat El Pelegrí, entre els anys 1553 i 1555.

El 1546, deu anys abans de mort del sant, Pedro de Ribadeneira, el més jove dels seus deixebles, i més tard el primer i el més clàssic dels seus biògrafs, començà a fer diligències per fer una biografia del sant.

Un dels primers companys d’Ignasi, Diego Laínez, l’any 1547 escriu una llarga carta biogràfica responent a la súplica que el secretari d’Ignasi, Juan de Polanco, li havia fet com a un dels testimonis més privilegiats. Hi ha alguns paràgrafs referents a Montserrat, que no depenen del relat autobiogràfic, on narra els que ha sentit o vist el sant.

J. A. Polanco, nomenat secretari de la companyia durant els generalats de sant Ignasi,  Laínez i sant Francesc de Borja, escriví una extensa crònica dels inicis de la companyia utilitzant les fons i la correspondència de la cúria general que encapçala el Chronicon, una vida de sant Ignasi, on el capítol segon narra la vinguda del sant a Montserrat.

El P. A. Araoz, era nebot, per afinitat de sant Ignasi, el primer jesuïta que entrà a Espanya; en constant comunicació amb el sant. No va escriure cap biografia, però sí que es conserva una relació sobre l’estada de sant Ignasi a Montserrat, que utilitzà llargament el P. Albareda en el seu llibre sobre el sant, malgrat que Ribadeneira titllà la narració d’Araoz de “cuento sin autoridad”.

El P. J. Nadal, promulgador de les Constitucions de la Companyia de Jesús, fou un  dels més íntims coneixedors de la vida de sant Ignasi. A la seva Apologia pro exercitiis s. Ignatii hi ha un passatge referent a l’estada del sant a Montserrat.

Tots els textos relacionats amb l’estada de sant Ignasi a Montserrat els recull, en els apèndixs d, els P. Anselm Albareda en el seu llibre sant Ignasi a Montserrat publicat l’any 1935 i reeditat, amb anotacions del P. abat  Josep M. Soler, l’any 1990.

Sant Francesc de Borja va encarregar a Pedro Ribadeneira, l’any 1567, d’escriure la Vita de sant Ignasi. Ribadeneira va demanar i obtingué la interdicció de la lectura de tots els escrits biogràfics començant per l’Autobiografia, de la qual calia recollir totes les còpies existents dins i fora de la companyia, per oferir una biografia oficial.

Aquesta actitud no agradà a molts dels pares ancians a causa de les llacunes, oblits i altres imperfeccions. El P. Araoz i va trobar a faltar  l’estada en solitud del sant a la muntanya de Montserrat.

Pedro de Ribadeneira, que va conèixer sant Ignasi, va escriure la primera biografia del sant que s’imprimí a Nàpols el 1572. El 1583 es publicà la primera edició castellana a Madrid, més completa que la llatina i reimpresa moltes vegades.

Ribadeneira, amb la seva gran autoritat va fer eliminar de les biografies oficials l’episodi de Montserrat. L’origen d’aquesta anomalia cal cercar-la en alguns autors que repetidament havien titllat el sant d’haver plagiat els Exercicis espirituals de l’abat de Montserrat Garcia de Cisneros. Aquesta acusació no agradà als devots de sant Ignasi, els quals procuraren evitar al màxim el contacte del sant amb Cisneros i els Exercicis espirituals, fent esdevenir l’estada de sant Ignasi a Montserrat i a la muntanya com un fet purament anecdòtic i circumstancial.

El relat mesurat i acurat del P. Albareda a sant Ignasi a Montserrat, sobretot els textos de l’epíleg van ser titllades per P. Batllori d’encertades i justes.

El pare Albareda comenta que el primer biògraf de sant Ignasi, el pare Ribadeneira, no admetia la permanència de sant Ignasi després de la vetlla d’armes. Desautoritzà les declaracions del pare Araoz. Argumentava contra la possibilitat d’un retir de sant Ignasi en una cova montserratina, que en la petita autobiografia escrita pel mateix sant no esmenta aquest fet. El pare Albareda comenta que tampoc sant Ignasi diu que estigués en una cova a Manresa i per això ningú posa en dubte aquest fet.

Diu el P. Xavier Melloni: “per altra, els testimonis dels monjos de Montserrat durant els processos de beatificació (1595) i de canonització (1605) són unànimes: tots afirmen que sant Ignasi pujava sovint al monestir per rebre els exercicis espirituals de Cisneros que li donava dom Chanon. Si bé és cert que cap d’aquests monjos fou testimoni ocular dels fets, perquè pertanyien a una o dues generacions posteriors als esdeveniments, manifesten una tradició oral molt arrelada a l’interior de la comunitat benedictina”.

Destaquem altres edicions al llarg del segle XVI, la del P. Maffei, va incloure, en una primera edició de l’any 1585, els paratges deserts prop de Montserrat, però foren suprimits en la segona i posteriors edicions a partir de l’any 1593.

Al segle XVII trobem les edicions destacades de Nicolau Orlandini i la de Daniel Bartoli, de l’any 1650, en italià, amb gran qualitat literària.

Les Acta Sanctorum

Les Acta Sanctorum, o les actes dels sants, és una gran recopilació de textos hagiogràfics. Segueix un esquema segons l’ordre del calendari, amb textos reunits i editats per un grup de jesuïtes, agrupats en una associació anomenada els bol·landistes, pel nom del seu fundador.

Les Acta Sanctorum, o actes dels sants, que tenen  el seu origen en els treballs del P. Heribert Rosweyde, a principis del segle XVII, és una publicació començada el 1643 pel P. Jean Bolland i continuada pels bol·landistes, dedicada a estudiar i a editar críticament les vides dels sants per l’ordre dels dies de l’any en què és celebrada la seva festa.

El mètode de treball era el següent: en primer lloc, s’elaborava una llista dels sants commemorats en cadascun dels dies del calendari, investigant exhaustivament els martirologis i documents litúrgics, i eliminant les commemoracions repetides o equivocades i els sants duplicats o fora de lloc. Després s’escrivia la vida del sant, extraient-la dels documents investigats (acta passiones, vitae), i redactant una edició crítica. Els textos anaven acompanyats d’un comentari que tractava de l’autor, època, lloc i autenticitat.

L’Analecta Bollandiana

L’Analecta Bollandiana, una revista d’hagiografia crítica, editada i publicada des de 1882 per la Société des Bollandistes de Brussel·les. Des dels seus inicis, la revista es va concebre com una actualització contínua de la prestigiosa sèrie Acta Sanctorum, així com un instrument totalment nou dedicat a la recerca hagiogràfica. Aproximadament una cinquena part de cada número es dedica a ressenyes de llibres i bibliografia sobre hagiografia.

La Monumenta Historica Societatis Iesu

La Monumenta Historica Societatis Iesu [MHSI] és una col·lecció formada actualment per  més de  150 volums. Són edicions crítiques de documents sobre els orígens i els primers anys de la Companyia de Jesús, inclosos els escrits d’Ignasi de Loiola, el seu fundador.

La 24a Congregació General de la Companyia de Jesús (l’any 1892) va recomanar al nou elegit Superior General, Luis Martín, tornar a connectar amb la tradició anterior a la supressió de la Companyia l’any 1773, d’escriure la seva història.

Luis Martín va decidir, doncs, posar en marxa l’ambiciós projecte de publicar sistemàticament edicions crítiques de documents sobre els orígens de la companyia.

Es va reunir un grup d’experts que, l’any 1894, van publicar a Madrid el primer volum del MHS. Quan es va fundar l’Institut Històric Jesuïta a Roma (l’any 1930) la tasca del MHSI va continuar allà. La proximitat dels arxius de l’ordre facilita la feina.

scrits d’Ignasi de Loiola a MHSI (la Monumenta Ignatiana)

 Epistolae et Instructiones (Cartes i instruccions): 12 volums.

Exercitia spiritualia (Text dels Exercicis espirituals i els seus “directoris”): 2 volums.

Constitutions i Regulae Soc. Iesu (Textos en llatí i castellà amb documents preparatoris; normes i directrius diverses): 8 volums.

Fonts narrativi de Sancto Ignacio (Escrits contemporanis sobre sant Ignasi): 4 volums.

Sant Ignasi de Loiola mai no es va deixar fer un retrat en vida, fet que la tradició jesuítica atribueix a la seva profunda humilitat.

El mateix dia de la seva mort, van encarregar a Jacopino del Conte, un reputat pintor florentí que esdevingué un dels màxims exponents del manierisme, un retrat de fundador de la seva ordre.

Malgrat tot el resultat final del pintor florentí no va convèncer a la majoria dels companys jesuïtes d’Ignasi, i va generar especial rebuig en Pedro de Ribadeneira, primer hagiògraf i amic personal del futur Sant. Sembla que l’intent de rejovenir en excés el fundador dels jesuïtes, la manca de vivesa tan característica en la seva mirada i el fet de mostra-lo amb el bonet no reflectien amb prou realisme la cara d’Ignasi.

Paral·lelament, els seus companys van fer una màscara de guix del difunt, que posteriorment seria acolorida pel jesuïta Giovanni Battista Velati. La màscara original de la cara de sant Ignasi de Loiola es conserva a la Cúria General de la Companyia de Jesús a Roma. Aquest gest serví per fixar els trets de la vera facies del fundador i garantir la seva preservació. Una imatge veraç que esdevingué oficial i fàcilment identificable: l’inconfusible rostre ignasià.

A partir de la cara de cera de sant Ignasi, Ribadeneira va demanar a l’escultor jesuïta Domingo Beltrán que modelés amb fang una nova imatge facial  esmenant les imperfeccions causades per la mort. Un cop Ribadenera va comptar amb la imatge de fang, van demanar al pintor de càmera del rei Felip II, el valencià Alonso Sánchez de Coello, que pintés un retrat de sant Ignasi.   Aquest retrat començà a acompanyar moltes de les hagiografies publicades amb extensos corpus de gravats, entre les quals destaquen especialment aquelles sorgides arran de la beatificació, proclamada per Pau V el 27 de juliol de 1609 i les de la canonització l’any 1622, a mans de Gregori XV.

Entre aquestes, cal destacar la Vita beati patris Ignatii Loiolae il·lustrada amb gravats de Jean Baptiste Barbé a partir de dibuixos de Rubens (Roma, 1609) i la Vita amb les estampes de Cornelis i Teodoor Galle (Anvers, 1610). Aquests gravats, impresos a l’inrevés, acompanyaven l’hagiografia ignasiana creada pel pare Pedro de Ribadeneira, que promovia la imatge espiritual, gràfica i virtuosa del sant fundador a partir d’aquestes estampes, destinades a ser tot un estendard de presentació de la imatge del sant per a la seva beatificació.

Els gravats exposats son una versió lleugerament més tardana del mateix cicle, però estampats a París l’any 1612 per Jean Le Clerc, del qual a la Biblioteca de Montserrat hi ha les làmines retallades a la sala de gravats, però no el llibre.

09 Retrat-Sant-Ignasi

XJF394222

Durant el segle XIX i XX a l’Estat Espanyol hi ha un predomini absolut de les edicions biogràfiques de sant Ignasi de la mà del P. Ribadeneira de la qual deriven diferents estudis i biografies populars tant en català com en castellà, com per exemple les edicions populars del P. Creixell o del P. Casanovas.

A Catalunya, l’aparició l’any de 1935 de l’obra del P. Albareda sant Ignasi a Montserrat, posteriorment reeditada i amb alguns textos ampliats que es reprodueixen en una segona edició de 1990, comentada i anotada pel P. Abat  Josep M. Soler donen la importància que es mereixia l’estada de sant Ignasi a Montserrat i a la muntanya durant la seva estada l’any 1522.

Cal destacar les anotacions, l’àmplia bibliografia crítica i tots els apèndixs utilitzats per donar solidesa als seus arguments, així com la bibliografia actualitzada i comentada del P. abat  Josep M. Soler.

Dos grans especialistes jesuïtes, Artur Codina i Pedro de Letuira, van fer la crítica del llibre a la revista Archivum Historicum Societatis Iesu. Ambdós admeteren dos punts importants en relació amb sant Ignasi a Montserrat: l’estada a Montserrat va durar més temps que no pas només els tres primers dies, i la possibilitat que hagués passat una temporada a la muntanya.

Cal no oblidar les aportacions de Xavier Melloni, jesuïta de Manresa, a la figura de sant Ignasi.

Resposta lògica segons Albareda, ja que “Els exvots, en aquesta època, s’acumulaven a Montserrat en quantitat increïble. Tothom anhelava veure els seus els més a prop possible de la santa Imatge. Tots, no hi cabien. Els antics, en cedir el lloc als nou-vinguts, eren distribuïts una mica per tot arreu; a l’altar, a la sagristia, a l’església, als claustres. Les armes d’Ignasi no pogueren durar molt temps penjades a la reixa de la capella de la Verge. Seguiren el camí dels altres exvots. Quinze o vint anys després quan el nom del cavaller penitent arribà aureolat per la fama, i sobretot setanta o vuitanta anys més tard, quan hom parlà d’inscriure el nom d’Ignasi en el catàleg dels sants, i, per tant, aquells humils objectes passaven a categoria de relíquies insignes ¿qui podia destriar-les d’entre els penjolls d’armes suspeses als claustres?”

Ara bé, hi ha tota una tradició que explica la presència de les armes de sant Ignasi, el seu pas per l’església de Betlem de Barcelona per acabar finalment a l’església dels jesuïtes de Casp.

L’11 de juliol de 1599, quatre anys després dels processos de beatificació de sant Ignasi, fou trasllada la miraculosa imatge de la Mare de Déu a la nova església en presència de Felip III. Les armes de sant Ignasi van ser recollides i dipositades a la sagristia.

L’abat Nieto, l’any 1603, va fer posar una làpida commemorativa de la vetlla d’armes de sant Ignasi a Montserrat en el mateix lloc on estaven penjades les armes anteriorment. Aquesta làpida  encara es pot veure actualment a l’atri de la basílica.

El 1609 tenia lloc el procés de beatificació de sant Ignasi.

L’any 1617 l’església de Betlem adquireix  el crani de Santa Gertrudis la Magna. L’altar dedicat a la santa era dels més rics i freqüentats de Barcelona. La relíquia va despertar tanta devoció que el seu nom es posava a moltes nenes en néixer, entre elles la filla única del marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives. Es tracta de la senyora Gertrudis Camporells i Montserrat, que anys després, el 1692, creà la “fundació de la missa diària”, dotada amb 5.000 lliures, per assegurar el culte diari a la Santa Cova i impulsar la construcció del camí de la cova, anomenat “camí de plata” per l’alt cost de la seva execució.

L’any 1622 esdevé  la canonització de sant Ignasi. L’abat Alonso Gómez institueixen la festa a Montserrat. Se li dedica una capella “muy rica y luçida… colocando en ella su quadro, y decretando que cada año se çelebre su fiesta con la misma solemnidad que la del gloriosa patriarca S. Benito”.

Entre els anys 1625-1629 esdevé la construcció del retaule dedicat a sant Ignasi durant l’abadiat del P. Beda Pi.

Com i quan van anar a parar les relíquies del sant a Barcelona és confús, per una banda, hi ha la teoria que l’any 1640 durant la guerra dels Segadors s’inventariaren les joies de la sagristia del monestir i es van portar a Barcelona sota la custòdia i responsabilitat de Gisper d’Amat i Desbosch, abat  de sant Pere de Galligans que fou nomenat, l’any 1644, president de la Generalitat de Catalunya, i, per tant, és possible que les armes del sant també estiguessin en aquest inventari.

Una altra teoria és que l’any 1674 Gertrudis de Camporells va contribuir a la reconstrucció de l’església de Betlem tal com la coneixem avui en dia, després d’un incendi durant les festes de Canonització de sant Francesc de Borja. Com a  compensació va rebre una relíquia del crani de Santa Gertrudis, que posteriorment es van donar a Montserrat.

El 1674 el P. Ignasi Cant descriu que va veure l’espasa de sant Ignasi a l’església de Betlem, i explica en una carta que l’església de Betlem la va rebre com a regal.

Les relíquies, segons el Libro de los Bienhechores de Montserrat van ser donades l’any 1685 a Montserrat per la marquesa de Tamarit, desitjosa que es venerés la seva santa patrona a Montserrat.

L’historiador Argaiz, el 1677 i l’abat Filgueira, quan narra els fets històrics entre 1808 i 1823, no mencionen dita espasa a Montserrat.

L’espasa va arribar com a donació a l’església del Sagrat Cor de Jesús el 1907. El capellà-rector de l’església de Betlem, Ramon Garriga i Molins, amb l’acord previ de la Junta d’Obra de la Parròquia i amb l’aprovació del bisbe, el cardenal Casañas, va lliurar l’espasa a la Companyia de Jesús, sabedor de la gran estimació que havien manifestat els pares Joaquim Carles, antic professor seu, i Joan Capell, rector del col·legi de Casp.

La solemne cerimònia de lliurament davant notari va tenir lloc el 25 de març de 1907 amb la presència de nombroses autoritats eclesiàstiques i civils. Es va col·locar a l’altar de sant Ignasi de l’església en una urna de bronze daurat realitzada a l’efecte. La junta constituïda per aprovar el disseny de l’urna va estar presidida per Antoni Gaudí i Cornet i el disseny aprovat va ser el de Bernardí Martorell i Puig, nebot de l’arquitecte constructor de l’església.

A finals del segle XV i principis del segle XVI, l’oració metòdica fou introduïda a Montserrat, probablement per Joan de Peralta, i conreada àmpliament per Garcia de Cisneros i els seus successors.

Quan sant Ignasi visità Montserrat existia al monestir una escola d’oració metòdica que introduïa els monjos a la vida espiritual. S’iniciava amb una acurada confessió per continuar amb lectures espirituals, primer de tot la Regla de sant Benet, seguida de l’Exercitatorio de la vida espiritual, el Directorio de las horas canonicas i De spiritualibus ascensionibus.  Més endavant continuava amb la lectura del salteri i les Vitae Patrum, o sigui una sèrie d’escrits hagiogràfics sobre la vida dels pares, sants i ermitans del cristianisme primitiu.

L’Exercitatorio de la vida espiritual era el llibre oficial i indispensable en la formació dels monjos. Era el fonament de la vida espiritual. S’estudiava i s’aprenia de memòria i es practicava només entrar al noviciat. Era l’inici de la vida espiritual i sense aquest fonament no s’avançava en l’estudi de cap altre llibre.

La biblioteca de Montserrat era rica en llibres de literatura ascètico-monàstica, com per exemple obres de sant Agustí, sant Gregori, sant Bernat, les Vitae de Cassià, sant Bonaventura, Joan Gerson, Gerard Zerbolt i Joan Monbaer, entre d’altres. Aquestes fons inspiraren l’Exercitatorio de la Vida espiritual, del qual afirma el P. Albareda, “no hi ha tres ratlles seguides originals de l’abat de Montserrat, però la tria és tan ponderada, l’articulació dels múltiples fragments tan precisa, la fusió global tan perfecta que resulta una obra original, síntesi admirable de tots els mètodes d’oració insinuats, abocetats o excessivament atomitzats fins al seu temps; amb una segona part pràctica, successió de meditacions ordenades sistemàticament: els exercicis espirituals de Cisneros.”

Sant Ignasi arribà a Montserrat i practicà de la mà del seu mestre i confessor  dom Chanon, la confessió a l’antiga església de Montserrat. La confessió durà tres dies, i en acabar accedí als seus primers exercicis espirituals tal com s’evidencià en els testimonis recollits abans del procés de beatificació  de l’any 1609.  L’Exercitatorio inicià sant Ignasi en la vida espiritual i, és a la muntanya de Montserrat on Ignasi restà unes quantes setmanes després de la confessió, dedicat a iniciar l’escriptura dels seus exercicis.

Al llarg de la  conversió de sant Ignasi tres obres influenciaren poderosament el futur sant: El Flos Sacntorum (llegenda Àurea de la vida dels sants) a Loiola, L’Exercitatorio de la vida espiritual (amb les tres vies d’oració: purgativa, il·luminativa i unitiva) a Montserrat i De Imitatione Christi (aplec de màximes espirituals) a Manresa, sense oblidar el factor de la Providència en la inspiració dels exercicis espirituals definitius de sant Ignasi.

És coneguda la presència de sant Ignasi de Loiola al monestir de santa Maria de Montserrat i la importància  que per la seva obra espiritual va tenir  la seva estada amb la comunitat monàstica.

Segons la tradició comuna en la família jesuítica sant Ignasi, després de vetlla d’armes al monestir de Santa Maria, el dia 25 de març de 1522, marxà directament cap a Manresa en lloc d’anar a Barcelona on volia embarcar-se cap a Terra Santa. Aquesta és la informació proporcionada pel pare Ribadeneira en la primera biografia de sant Ignasi editada a Nàpols amb el títol Vita Ignatii Loyola, Societatis Jesu Fundatoria l’any 1572.

La tesi del pare Ribadeneira, sostinguda encara avui, fou discutida pel cardenal pare Anselm M. Albareda, monjo de Montserrat, en la seva obra Sant Ignasi a Montserrat. Aquesta obra està dividida en seccions i capítols i el pare Albareda, després de la secció dedicada a descriure l’estada al monestir, en té una altra on s’ocupa en comentar l’estada a la muntanya on afirma que sant Ignasi passà un temps a la muntanya de Montserrat abans de baixar a Manresa.

Segons el pare Albareda, Ignasi de Loiola després d’acabar la vetlla d’armes el dia 25 de març no devia marxar directament a Manresa, sinó que s’hauria quedat uns dies a la muntanya de Montserrat per indicació del seu confessor el P. Chanon a fi de preparar-se espiritualment per poder emprendre el seu viatge de pelegrinatge a Jerusalem. Durant el temps d’estada a Montserrat és més que probable que Ignasi de Loiola hauria conegut i estudiat l’obra de García de Cisneros Exercitatorio de la vida espiritual, imprès a Montserrat l’any 1500 i que el P.  Chanon li hauria donat a conèixer.

El pare Albareda reprodueix diversos comentaris del pare Araoz, un jesuïta, familiar del mateix Ignasi de Loiola, que tingué molta relació amb ell i que dictà a una jesuïta de Madrid diverses anècdotes de l’estada del sant a Montserrat conegudes a través del testimoni directe del metge del monestir que les presencià, i criticà que aquestes informacions no formessin part de la biografia escrita pel pare Ribadeneira.

Segons el que explicà el pare Araoz sant Ignasi, en acabar la vetlla d’armes, volia anar a una ermita montserratina, però la comunitat monàstica considerà que era massa jove per fer aquesta experiència de solitud. Llavors, Ignasi de Loiola, buscà una cova per fer una experiència de solitud. Segons es diu en algunes declaracions d’aquell temps, diverses persones anaren a visitar-lo perquè s’havia escampat la notícia de la seva pietat i devoció. Un cop identificat on estava, i amb fama de sant, molts monjos l’anaven a veure. El volien afalagar. Poc temps després Ignasi, deixà la muntanya i anà a Manresa.

És evident que entorn el que feu Ignasi de Loiola a partir del 25 de març de 1522 hi ha dues versions gens coincidents. Per una part, la lectura que els primers biògrafs jesuïtes del sant proposen; per altra, el que suggereix el cardenal Anselm M. Albareda en la seva obra sobre el sant.

Sembla que aquestes diferències venen de molt lluny i evidencia una discrepància entre les lectures que antigament feren jesuïtes i benedictins de la influència, en l’experiència espiritual de sant Ignasi, que tingué de l’obra del sant els exercicis espirituals elaborats per García de Cisneros que es practicaven en el monestir montserratí. La visió benedictina vincula més estretament la maduració interior d’aquests primers moments de sant Ignasi al treball espiritual fet a partir del llegat de l’abat Garcia de Cisneros facilitat per dom Joan Chanon; mentre que la visió jesuítica inicial accentua un relat on els elements geogràfics no faciliten vinculació del sant amb aquest llegat.

La presència de sant Ignasi a Montserrat és present en totes les històries de l’abadia benedictina, en el llegendari popular, a la literatura i també dins l’actual Monestir de Montserrat ja sigui en forma de capelles dedicades al sant, en pintures, escultures, gravats i vitralls.

La devoció a sant Ignasi a Esparreguera

Sant Ignasi fou un sant molt venerat a Catalunya arran de la plaga de llagosta de 1677-78. És un cas el poble d’Esparreguera proper a Montserrat.

Francisco de Zamora en els seu famós qüestionari de l’any 1789 dona a conèixer les festivitats celebrades a Esparreguera:

“Fuera de las fiestas de precepto, solo dos dias al anyo dejan de trabajar, que son el lunes inmediato al segundo domingo de julio, en el que se celebra la fiesta de las Santas Relíquias, y es continuación de la fiesta mayor (…) y el dia de San Ignacio  Loyola votado por razón de la langosta al principio de este siglo.”

La plaga de llagosta va tenir lloc entre el 1687-1688. Va causar gran impacte al territori, com es pot llegir d’aquest cronista anònim:

“Les Universitats (ajuntaments) llogaven gent i els feien anar on més n’hi havia [de llagostes], durant quasi un mes, però veient que no era possible matar-les i que les forces humanes no eren suficients per anorrear-les, acudiren a la Divina Misericòrdia, tenint cura de posar per intercessors els sants, prenent cada Vila o lloc un sant per advocat, que intercedís amb Déu Nostre Senyor i que els deslliurés de la plaga…  A penes fou feta aquesta diligència quedà destruïda la plaga de la llagosta, sens saber, com ni de quina manera desaparegueren …”

El retaule de sant Eulàlia, iniciat el 1670, té un basament de marbre, que va encarregar-se als manresans Joan i Francesc Grau, autors de les obres de l’interior de l’església de la Santa Cova de Manresa. Per problemes econòmics no es va reemprendre fins l’any 1780, amb un estil barroc tardà amb moltes influències de l’arquitectura neoclàssica, encarregat a l’escultor Nicolau Traver. L’església i tots els retaules i el magnífic orgue foren cremats durant la Guerra Civil. A l’escultura de sant Ignasi veiem que porta la vestimenta pròpia de l’exercici del culte, com són la casulla, l’alba i el maniple. Al pit pot dur  el cor abrandat o les lletres JHS, voltades de raigs, en referència al nom de Jesucrist i, per extensió, al nom i logotip de la seva orde. L’acompanya un llibre en referència a les seves obres, especialment els Exercicis espirituals. Altres sants que hi ha al retaule, a part de la Mare de Déu del Àngels, la patrona santa Eulàlia i els quatre evangelistes, són sant Tomàs d’Aquino, sant Pau i sant Pere.

A Manresa, el convent dels caputxins, a l’antiga ermita de sant Bartomeu, avui desaparegut on hi ha el casal de les Escodines, era molt a prop de la cova freqüentada per sant Ignasi, ubicada a l’hort de Bernat Roviralta. 

L’any 1660, quan els jesuïtes van començar a edificar la casa d’exercicis i la torre, molt a prop del convent dels caputxins, varen sorgir diverses polèmiques entre les dues comunitats sobre els llocs de  culte a la ciutat de Maresa.

Malgrat que els jesuïtes no acomplien la llei dels “límits” per la qual hi havia d’haver 30 canes de distància mínima entre convents per tal d’evitar competències pastorals o en la recaptació d’almoines, van rebre el permís de Roma per edificar la casa d’exercicis, a causa del fet que no eren un orde ni monàstic, ni conventual. Amb la construcció d’una torre annexa, els caputxins consideraven que s’envaïa la seva privacitat, i portaren l’afer a la jurisdicció civil que va sentenciar a favor dels caputxins, de manera que la casa d’exercicis dels jesuïtes tindria dues plantes i una torre amb les finestres de la part superior cegues.

Entre  1663 i 1664  els caputxins van dedicar una de les balmes dels voltants del seu convent a la veneració de diversos sants, entre ells sant Ignasi, col·locant-hi fins i tot una escultura.

La nova cova va suposar l’equívoc entre la cova de 1603 que fou donada als jesuïtes, i la cova dels caputxins per enaltir sant Ignasi. Malgrat que mai es dubtà de quina era la cova original on el sant pregava, els jesuïtes i l’ajuntament de Manresa van creure que aquest culte induïa a confusió respecte a la cova originària.

L’ajuntament envià, el 1644,  un requeriment perquè els caputxins amb la finalitat que traguessin la imatge de sant Ignasi de la seva cova i el 1665 va sorgir el famós Manifiesto en hecho de la verdad y vnidad de la santa y prodigiosa Cveva qve se venera en la civdad de Manresa y posee alli la Compañia de Iesus por verdadera y vnica en que … San Ignacio de Loyola, baxando de Monserrate movido del divino espiritu, se retirò, consagrandola en venerable santurio, de Francesc Vicens, metge i teòleg manresà, que reivindicava l’autenticitat de la cova de sant Ignasi com a únic lloc de culte.

En resposta al “Manifest” de Francesc Vicens sobre l’autenticitat de l’indret de la Santa Cova de Manresa, s’interposaren diversos plets o “evidències” entre els quals destaquem el d’Antoni Joan d’Alalba que es troba a la Biblioteca de Montserrat, datada de l’any 1665.

El plet va durar setanta-dos anys, fins que, l’any 1734, es firmà una concòrdia entre caputxins i jesuïtes, que es va ratificar en seu apostòlica el 1736.

El Real Colegio Convictorio de Nuestra Señora de Monserrat va ser autoritzat per Cèdula del Rei d’Espanya, Carles II, amb data 1 d’agost de 1687 i fundant per Ignacio Duarte i Quirós. Era inicialment, doncs, un convictori, o sigui una residència per als estudiants que anaven a la universitat.

Des dels seus començaments va estar dirigit per l’orde dels Jesuïtes, fins a la seva expulsió l’any 1767. Amb posterioritat, ja a partir de l’any 1782 se’n  van fer càrrec els Franciscans que van decidir traslladar la seu del Col·legi, a la casa paterna del fundador, que és la seva ubicació actual. A partir del 1820 passà a mans públiques.

El Col·legi Nacional de Monserrat de Córdoba actualment és una institució educativa preuniversitària, pública i gratuïta, depenent de la Universitat Nacional de Córdoba, la Universitat més antiga de la República Argentina.

Ignacio Duarte Quirós

El fundador del Col·legi Monserrat va ser el prevere Ignacio Duarte  Quirós, argentí fill de jueus conversos portuguesos. A Córdoba, Simón Duarte (pare d’Ignacio Duarte de Quirós), va ser un dels primers  mercaders cristians conversos anomenat  cristians nous.

La dedicació del Real Convictori a la Mare de Déu de Montserrat

L’advocació triada va ser la Mare de Déu de Montserrat degut, segons sembla, a la presència de dos monjos benedictins que recollien diners per a la construcció de la seva església després de ser desterrats del monestir de Montserrat acusats d’insubordinació:

«…el Convictorio está puesto bajo la denominación específica o protección de la Virgen de Monserrat o sea de la Virgen cuya imagen se venera en Cataluña, en la altura de las montañas llamadas de Montserrat. Monserrat es la palabra catalana compuesta del sustantivo “Mont”, que significa “monte” y “serrat” adjetivo sustantivo que significa “aserrado”. Su conjunto vale, pues, decir Monte serrado o sea monte partido, de arriba abajo, a sierra de carpintero.

(…) En las Constituciones del Colegio se lee: «Así el día 8 de Septiembre, en que celebra la Iglesia de Natividad de Nuestra Señora, se solemnizará en dicho Colegio, el (dia patronal) de su advocación (la advocación de Nuestra Señora de Monserrat) con la mayor solemnidad que se pueda, concurriendo…» (Grenon, 217-218)

«Se puede ensayar o sondear la razón de imponer Duarte Quirós ese nombre de Monserrat. Por aquellos años pasaron por esta ciudad dos Religiosos Benedictinos que trajeron noticias y objetos de culto de la Virgen de Monserrat, para retribuir una colecta que hacían para su Orden. En aquellos años el Rey había desterrado a los Benedictinos por acusación de insubordinación catalana. En la misma fecha se recolectaban fondos para levantar el templo de Monserrat en su propia montaña. Podría ser que ambos casos hubieran influido en la familia de Duarte o en Don Ignacio a conocer y usar esta denominación mariana.

Bien hubiera podido ser también sugestión de algún jesuita nativo de Cataluña que le hubiese sugerido esta advocación.» (Grenon, 217-217)

Recordem també, que el fundador es deia Ignasi i que per tant era coneixedor de la vinculació del sant amb la muntanya de Montserrat.

L’escut del col·legi Monserrat

Duarte i Quirós va apel·lar en la seva composició als símbols espirituals, que per atemporals, no perdrien mai vigència.

Així, al seu camp es destaca al pal un gran xiprer que naixent des de la punta on s’arrelen les arrels, s’obre a la faixa amb l’esplendor de branques que representen totes les generacions de monserratencs units en perfecta comunió.

 A dalt l’Stella Matutina, que representa la Verge en el seu caràcter de Mare Universal.

Dues claus que es creuen en aquesta part superior separant l’estel i el xiprer ens recorden les dues claus que donen lloc al coneixement: les lletres i la virtut.

El primer llibre imprès a l’Argentina i el P. Peremás

L’arribada de la impremta a Argentina, de la mà dels jesuïtes, va estar vinculada a la formació religiosa més que a la funció evangelitzadora, per tant, amb una clara finalitat didàctica.

El 1766 va aparèixer el primer llibre conegut d’aquesta impremta cordobesa. Es tracta dels discursos d’un alumne del col·legi Bernabé Echenique, net del protector del col·legi, elogiant la figura del fundador Ignasi Duarte de Quirós, mitjançant cinc oracions laudatòries. Es titutla Laudationes Quinque.

Aquesta obra té especial importància en els estudis del llibre antic argentí i llatinoamericà, per ser el primer imprès de la ciutat de Córdoba durant el període colonial al taller jesuïta del Col·legi de Monserrat.

Actualment, l’únic exemplar conegut d’aquesta obra és l’exemplar el de la Biblioteca de Montserrat, el qual es va fer servir l’any 2017, per estudiar a fons la producció de la primera impremta cordobesa, el taller tipogràfic monserratense i fer l’anàlisi formal del Laudationes Quinque, que fins al moment només es coneixia per una reproducció facsímil de l’any 1937.

Es considera que l’autor dels esmentats elogis fou Josep Manuel Peremàs, sacerdot jesuïta, humanista, filòsof i missioner (Mataró (Barcelona)-1732 – Faenza (Itàlia),1793). Esdevingué professor de retòrica des de 1760 i segurament va ometre el seu nom seguint una tàctica freqüent entre els jesuïtes.

Les activitats docents i evangelitzadores del pare Peramàs van ser sobtadament interrompudes (12 de juliol de 1767), en compliment de la «pragmàtica sanció» segons les quals els jesuïtes foren expulsats. Peramàs doncs, s’embarcà cap a Europa. Després d’un llarg i accidentat viatge, es va radicar a Faenza, Itàlia. En aquest lloc, on va passar els darrers dies de la seva vida.

La Pragmàtica Sanció de 1767

La Pragmàtica Sanció de 1767 va ser una ordre del rei Carles III d’Espanya per la que es dictava l’expulsió dels jesuïtes de tots els dominis de la corona d’Espanya incloent els d’ultramar, el que suposava un nombre proper als 6.000. Al mateix temps, es decretava la confiscació del patrimoni de la Companyia de Jesús. Prèviament, s’havia produït la seva expulsió de Portugal (1759), de França (1762), i posteriorment es va produir la supressió de la Companyia de Jesús pel papa (1773, breu apostòlic Dominus ac Redemptor), encara que va sobreviure a Rússia i va tornar a autoritzar-se per Pius VII el 1814. 

Acta Sanctorum.- Paris: Roma, 1643-

Alalba, Antoni Joan d’: Evidencia de la verdad opuesta al sentir del doctor Francisco Vicens…que pretende que fue unica la cueva en que…Ignacio de Loyola con su retiro dio prnicipio a lo eroico de su virtud y que es la que oy possee su collegio de la Compañia de Jesus de la ciudad de Manresa.- [Manresa], 1665

Altés i Aguiló: L’església nova de Montserrat (1560-1592-1992).– Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992

Analecta Bollandiana.- Paris: Brusel·les: Société Généralie de Librairie Catholique: Sociéte des Bollandistes, 1882-

Albareda, Anselm: Sant Ignasi a Montserrat.- Montserrat: Monestir de Montserrat, 1935

Albareda, Anselm: Sant Ignasi a Montserrat.- Edició a cura de Josep M. Soler i Canals.- Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990

Balaguer, Víctor: Monserrate: su historia, sus tradiciones, sus alrededores.- Barcelona: Imprenta de A. Brusi, 1850

Bartoli, Daniel: Della vita e dell’Instituto di S. Ignatio fondatore della Compagnia di Giesu libri cinquè.- Roma: Domenico Manelsi, 1650.- Maffei, Giovanni Pietro: Ignatii Loiolae vita qui Societatem Iesu fundauit … Barcinone: typis Huberti Gotardi, 1589

Basili de Rubí: Un segle de vida caputxina a Catalunya: 1564-1664: aproximació històrico-bibliogràfica.- Barcelona: Caputxins de Sarrià, 1977

Benet, sant, abat de Montecassino: Regula eximij patris nostri beatissimi Benedicti. In Monasterio beatissime virginis Marie de Monteserrato: impressa per … Iohanne[m] Luschner … expensis eiusdem Monasterij, 1499

Benítez i Riera, Josep M.: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures.- Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996

Calveras, José: San Ignacio en Montserrat y Manresa a través de los processos de canonización.– Barcelona: Libreria Religiosa, 1956

Casanovas, Ignasi: Sant Ignasi de Loyola.- Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1921

Coleccion general de las providencias hasta aqui tomadas por el gobierno sobre el estrañamiento y ocupacion de temporalidades de los Regulares de la Compañia que existian en los dominios de S.M. de España, Indias e Islas Filipinas á conseqüencia del Real Decreto de 27 de febrero y Pragmática-Sancion de 2 de abril de este año. En Madrid: en la Imprenta Real de la Gazeta, 1767

Creixell, Juan; Pere Ribadeneira: Album histórico ignaciano : Reproducción fotozincográfica a transcopia del original “Vita Sancti Patris Ignatii Loyolae ad vivum expressa.” Barcelona: Delta, 1950

Creixell, Juan: Notas histórico arqueológicas de la espada de S. Ignacio

Barcelona: Escuela de Aprendices de S. José, 1931

Creixell, Juan: San Ignacio de Loyola: estudio crítico y documentado de los hechos ignacianos relacionados con Montserrat, Manresa y Barcelona.- Barcelona: Eugenio Subirana, 1922

Creixell, Juan: San Ignacio en Montserrat.- Barcelona: Tipografía Católica, [1913]

Cremoni, Gustavo, Silverman, Daniel Enrique: Análisis del diseño y la tipografía del Laudationes Quinque (1766): pesta en valor del pirmer libro impreso en Córdoba, Argentina.- Córdoba (Argentina): Universidad Provincial de Córdoba, 2015

Furlong Cardiff, Guillermo: «El colegio de Monserrat y la primera imprenta rioplatenses». A: Estudios, 27 (Tomo 58), 1937, p. 357-374.« https://racimo.usal.edu.ar/1208/1/nov1937_el_colegio_de_monserrat_y_la_p.pdf» [Consulta: 9 gener 2022]

Flos sanctorum quarta y vltima parte y discursos, o sermones, sobre los Euangelios…

Barcelona: Pablo Malo, 1594

Geis, Camil: Obres de Mossèn Camil Geis.- Sabadell: Fundació Mossèn Cardona, 1952

Golferichs, Macario: Notas históricas de la espada de San Ignacio.- Barcelona: Tipografia Católica, 1908

Grenon, Juan Pedro: «Apuntes para la biografia del doctor Duarte Quirós y su obra». A: Estudios, 27 (Tomo 58), 1937, p. 202-356. «https://racimo.usal.edu.ar/1206/1/nov1937_Apuntes_para_la_biografia_del.pdf» [Consulta: 9 gener 2022]

Ignasi de Loiola: Obras completas de San Ignacio  de Loyola: autobiografia. Diario espiritual.- Introducciones y comentarios del R.P. Victoriano Larrañaga.- Madrid: Bibioteca de Autores Cristianos, 1947

Ignasi de Loiola: El Pelegrí: autobiografia de Sant Ignasi de Loiola.- Traducció i comentari de Josep M. Rambla.- Barcelona: Claret, 1983

Ignasi de Loiola: Exercicios espirituales en el camino de la perfeccion. Barcelona: por Ioseph Giralt, 1732

Jiménez de Cisneros, García: Compendio breve de exercicios espirituales, sacados de vn libro llamado excercitatorio de vida espiritual , q[ue] co[m]puso, el muy reurendo Padre Fray Garcia de Cisneros Abbad q[ue] fue deste mo[n]asterio de nuestra señora de Montserrat… Fue impreso este breue compendio en la muy noble [c]iudad de Barcelona: en casa dela  biuda Carles Amorosa, 1555

Jiménez de Cisneros, García: Tabla del directorio de las horas canonicas. Fue inprimido en Mo[n]t[se]rrat: [per Iohannem Luschner], 1500

Kempis, Thomas: Imitatio Christi: cum tractatulo de meditatione cordis.- Lugduni: Iohannem Trechsel, 1489

Lope de Vega Carpio, Félix: “A San Ignacio de Loyola, cuando colgó la espada en Monserrate”. Dins:  Juan Isérn: San Ignacio y su obra en el siglo de oro de la literatura castellana (1516-1700). Buenos Aires: Editorial de S. De Amorrortu, 1924

Maffei, Giovanni Pietro: Ignatii Loiolae vita qui Societatem Iesu fundauit … Barcinone: typis Huberti Gotardi, 1589

Melloni, Javier: Éxodo y èxtasis en Ignacio de Loyola: una aproximación a su autobiografia.- Bilbao: Sal Terrae, 2020

Monumenta Historica Societatit Iesu: Fontes narrativi de S. Ignatio de Loyola et de Societatis Iesu initiis.- Romae: Apud “Monumenta Historica Soc. Iesu”, Altera editio. 1943

Peremàs, Josep Manuel: Clarissimi viri D.D. Ignatii Duartii et Quirosii: Collegii Monsserratensis Cordubae in America conditoris, laudationes quinque quan eidem collegio regio Barnabas Echaniquius, O.D. .- Cordubae Tucumanorum [Argentina] : Typis Collegii R. Monserratensis, 1766

Puig, Ignacio: San Ignacio en Montserrat: la vela de armas.- Barcelona: Imprenta Revista Ibérica, 1956

Ribadeneira, Pedro de: Vida del bienaventurado padre Ignacio de Loyola fundador de la religión de la Compañía de Jesús.- Barcelona: Impr. y Librería de la Viuda é Hijos de J. Subirana, 1885

Ribadeneira, Pedro de: Vida del P. Ignacio de Loyola, fundador de la religion de la Compañia de Iesus. En Madrid: por Alonso Gomez, 1583

Riera i Figueras, Francesc: Manresa Ignasiana: cinc-cents anys: el pelegrí de  Loiola i els Jesuïtes.- Barcelona: Eides, Cristianisme i Justícia, Fundació Cova de Sant Ignasi de Manresa, 2021

Verdaguer, Jacint: Cansons de Montserrat ara novament dictades

Vich: Estampa de Ramon Anglada, 1880

Vicens, Francesc: Manifiesto en hecho de la verdad y vnidad de la santa y prodigiosa Cveva qve se venera en la civdad de Manresa y posee alli al Compañia de Iesus por verdadera y vnica en que … San Ignacio de Loyola, baxando de Monserrate movido del divino espiritu, se retirò, consagrandola en venerable santurio … Manresa, 1665

Vita beati patris Ignatii Loyolae religions Societatis Iesu fundatoris. Paris: Jean le Clerc, 1612

Zerbolt, Gerard: Tractatus de spiritualibus ascensionibus. In Monasterio Beate Marie V[ir]ginis de Mo[n]teserrato … impressum: per Iohanne[m] Luschner …, sub expensis eiusdem Monasterij, 1499